Article · Cotxe

Franquícia en l'assegurança de cotxe: com funciona i què cal revisar

La franquícia és una de les paraules més presents en una assegurança de cotxe i una de les que més decideixen el cost real d'un sinistre. No és sinònim d'exclusió ni de mala notícia per defecte: és una manera de repartir el risc entre la persona assegurada i la companyia. Aquest article explica com sol funcionar, en què cal fixar-se abans de signar i quins errors solen aparèixer al voltant del concepte, sense recomanar cap producte ni promesa d'estalvi.

1. Què és una franquícia en una assegurança de cotxe

La franquícia és la quantitat —en euros o, més rarament, en percentatge— que la persona assegurada assumeix per cada sinistre cobert. Si el dany cobert és superior a la franquícia, la companyia es fa càrrec de la diferència; si el dany és inferior o igual, va íntegrament a càrrec de la persona assegurada. És una participació econòmica al risc: no exclou el sinistre, només reparteix qui paga què.

La Llei 50/1980, de Contracte d'Assegurança (LCS), no defineix la franquícia per a cada modalitat, però l'article 3 i l'article 8 estableixen el marc en què s'ha de redactar i destacar qualsevol clàusula que pugui restringir o limitar drets de la persona assegurada. En la pràctica, la franquícia sol presentar-se com una clàusula delimitadora de la indemnització: defineix l'abast econòmic de la cobertura, no exclou el supòsit. Aquesta qualificació, però, no és automàtica i pot canviar segons com estigui redactada al condicionat (vegeu l'article sobre clàusules limitatives i delimitadores).

La franquícia apareix gairebé sempre a la garantia de danys propis del tot risc o als paquets de tercers ampliats que cobreixen llunes, robatori o incendi. No és exclusiva del cotxe: també existeix en altres rams (llar, RC, salut en algunes modalitats), però amb una funció molt similar.

2. Per què pot abaratir la prima però canviar el cost real d'un sinistre

El que fa atractiva la franquícia a primera vista és que sovint abaixa la prima anual. La lògica és senzilla: si la persona assegurada assumeix els sinistres petits o una part fixa de cada sinistre, la companyia indemnitzarà menys de mitjana i pot oferir un preu més baix.

El problema no és la franquícia en si: és la combinació entre la franquícia contractada i els sinistres que es produiran. Hi ha diverses lectures a fer:

Els sinistres petits poden anar íntegrament a càrrec de la persona assegurada. Una rascada al pàrquing per la qual el taller pressuposta 350 € amb una franquícia de 400 € no la cobreix la companyia.
El descompte de la prima compensa o no segons la sinistralitat esperada. Una franquícia de 300 € que abaixa la prima només uns euros a l'any és, sovint, un mal negoci. Una franquícia notablement més alta que abaixi la prima de manera apreciable pot encaixar en perfils que pràcticament no declaren sinistres petits.
La franquícia s'aplica per cada sinistre, no per any. Si en un any es declaren dos sinistres coberts, sovint cal assumir la franquícia dues vegades, no una.
El sistema de bonificació-penalització (bonus-malus) sol afectar la prima de l'any següent. La franquícia no resol aquesta part: encara que la persona assegurada assumeixi part del cost, la companyia pot considerar que el sinistre ha existit als efectes del bonus.

En la decisió pràctica acostuma a pesar més una pregunta concreta —quants sinistres petits previsibles tinc?— que la mateixa franquícia en abstracte.

3. Franquícia i tot risc: què cal revisar

En modalitats de tot risc és habitual que la persona assegurada pugui triar entre dues variants:

Tot risc sense franquícia. L'asseguradora assumeix la totalitat del cost de reparació dels danys coberts, llevat dels conceptes que el condicionat exclogui o limiti expressament.
Tot risc amb franquícia. La persona assegurada paga per cada sinistre cobert una quantitat fixa pactada per endavant. La prima és més baixa, però els sinistres petits poden anar íntegrament a càrrec de la persona o ser-ne deficitaris.

Abans de signar un tot risc amb franquícia, sol ser raonable revisar:

A quines garanties s'aplica. Sovint només als danys propis, però algunes pòlisses l'apliquen també a robatori, incendi o trencament de llunes. Cal mirar-ho garantia per garantia.
Si és una quantia fixa o un percentatge del valor del dany. Els percentatges, sovint amb un mínim i un màxim, poden ser molt onerosos en sinistres grans.
Si hi ha "franquícia per culpa". Algunes pòlisses no apliquen franquícia quan la culpa és d'un tercer identificat; n'apliquen una de més alta quan la culpa és pròpia o no es pot identificar el responsable.
Si la cobertura de valor a nou té franquícia diferent. En vehicles nous, el règim del valor a nou en cas de pèrdua total pot tenir regles pròpies que cal llegir.
Diferents franquícies per a llunes i altres garanties. El trencament de llunes té sovint un sublímit i una franquícia menor o cap franquícia.

4. Què passa en un sinistre amb culpa pròpia o culpa d'un tercer

El comportament de la franquícia canvia segons qui és responsable del sinistre. Tres escenaris típics:

Com pot operar la franquícia segons l'origen del sinistre
Escenari	Comportament habitual
Sinistre amb culpa pròpia	La companyia indemnitza els danys propis coberts pel tot risc, descomptant la franquícia. La persona assegurada assumeix la franquícia íntegra.
Sinistre amb culpa identificada d'un tercer	La persona assegurada pot reclamar a l'asseguradora del responsable la totalitat del dany acreditat (acció directa, article 76 LCS), sense franquícia. Si gestiona el sinistre per la pròpia pòlissa, la franquícia podria aplicar-se inicialment i recuperar-se posteriorment via reclamació al responsable, segons el conveni i el condicionat.
Sinistre amb culpa concurrent o discutida	La companyia pot aplicar inicialment la franquícia. La recuperació definitiva depèn de la valoració final de la responsabilitat, sovint per la via judicial o per acords entre asseguradores.

L'article 76 LCS reconeix l'acció directa del tercer perjudicat contra l'assegurador de l'autor del dany, sense que els pactes interns del contracte siguin oposables a aquesta acció (llevat de les excepcions taxades). En la pràctica, això vol dir que el conductor perjudicat per un tercer identificat no hauria d'acabar pagant la franquícia que el responsable hagués pactat amb la seva asseguradora: el dany acreditat es reclama a la companyia del responsable. La discussió pràctica acostuma a sorgir quan la culpa no és clara o quan el sinistre es tramita inicialment per la pròpia pòlissa de danys propis.

5. Franquícia, reparació i peritatge

Quan apareix discussió amb la companyia, sovint no és sobre la franquícia mateixa, sinó sobre la valoració del dany: el pressupost del taller, l'abast de les peces a substituir, l'hora de mà d'obra o si una reparació equival a una "pèrdua total". Aquestes són qüestions de quantia, no de cobertura. La via tècnica per resoldre-les, quan s'aplica, és el peritatge contradictori previst a l'article 38 de la LCS: cada part designa un pèrit i, en cas de desacord, un tercer.

Pel que fa a la franquícia, és important entendre tres detalls operatius:

Es descompta del pagament, no del pressupost. Si el dany valorat per la companyia és inferior al cost de reparació, la diferència sol anar a càrrec de la persona assegurada, no de la franquícia.
Sovint cal pagar la franquícia al taller quan s'utilitzen tallers concertats; en altres casos, la companyia liquida i la persona ha de fer-se càrrec d'una part directament.
Pèrdua total i franquícia. En el supòsit de pèrdua total, el càlcul de la indemnització segueix les regles del condicionat (valor venal, valor de mercat, valor a nou en certs anys), i la franquícia s'aplica abans del pagament final.

6. Diferència entre franquícia i exclusió

Una exclusió deixa fora del contracte un determinat supòsit: si el sinistre encaixa amb l'exclusió, la companyia no paga res, perquè aquell risc no està cobert. Una franquícia, en canvi, parteix d'un sinistre sí cobert i el que fa és repartir-ne el cost. Aquesta diferència és essencial:

Una exclusió pot ser objecte de discussió per la naturalesa del condicionat (vegeu clàusules limitatives vs. delimitadores): si està o no destacada, si forma part del contingut natural del contracte, etc.
Una franquícia pactada per endavant i correctament reflectida al condicionat, en termes generals, opera com a delimitació econòmica de la prestació. La discussió pot venir si la redacció és confusa, si el seu funcionament canvia substancialment el contingut natural del contracte o si no s'ha destacat de manera correcta.
Hi ha figures intermèdies: sublímits, indemnitzacions amb regla proporcional, cobertures amb condicions de seguretat. Confondre-les amb una franquícia pot portar a expectatives errònies sobre la prestació.

7. Errors habituals abans de contractar

Triar franquícia només pel preu. Reduir la prima en uns euros a l'any sense entendre l'efecte real en cas de sinistre acostuma a ser un mal negoci.
Confondre franquícia amb exclusió. Una garantia "amb franquícia" està coberta; només es reparteix qui paga què.
No mirar a quines garanties s'aplica. Una mateixa pòlissa pot tenir franquícies diferents per a danys propis, robatori, llunes o pèrdua total.
Pensar que mai s'aplicarà. La franquícia s'aplica cada vegada que es declara un sinistre cobert, no només en sinistres "grans".
No comprovar el seu efecte sobre el bonus. La franquícia paga part del sinistre, però no impedeix necessàriament que la companyia el computi a efectes de prima.
Acceptar franquícies en percentatge sense límits clars. Una franquícia del 10 % sobre un dany greu pot ser molt elevada en termes absoluts.
Comparar pòlisses sense alinear franquícies. Dues pòlisses "tot risc" amb la mateixa prima poden tenir franquícies molt diferents, i això altera del tot la comparació.
No demanar el condicionat sencer. El contracte vinculant no és la fitxa comercial, sinó el text del condicionat. Si no es rep complet, s'ha d'exigir abans de signar.

8. Quan pot tenir sentit demanar assessorament

Una valoració professional —d'una persona mediadora col·legiada, d'una corredoria o d'una associació de consumidors— pot tenir més sentit considerar-la en situacions com aquestes:

El vehicle és nou o de valor elevat i s'està finançant.
Hi ha hagut sinistres previs que poden encarir la pròxima renovació.
L'oferta rebuda té una franquícia molt alta o en percentatge sense topall clar.
S'està valorant canviar el conductor habitual o ampliar els conductors declarats.
La companyia denega o redueix una indemnització basant-se en una franquícia que no era evident al condicionat.
Apareix un dubte sobre quina franquícia s'aplica en sinistres parcials, en pèrdua total o davant d'un tercer responsable identificat.

Segurs.cat no fa aquesta valoració: la decisió final ha de partir d'una lectura concreta del condicionat i del perfil del conductor.

9. Relació amb la pòlissa i les clàusules

La franquícia és, en realitat, una clàusula més d'un document més gran: la pòlissa. Convé llegir-la sempre en context, no aïlladament:

A les condicions particulars sol aparèixer la franquícia concreta contractada: import o percentatge, garanties a les quals s'aplica, possibles excepcions.
A les condicions generals es descriu com s'aplica, com es liquida i com es relaciona amb el sistema de bonificació-penalització.
A les condicions especials, si n'hi ha, poden aparèixer franquícies específiques per a paquets concrets (vehicle d'ús comercial, conductor novell, etc.).

Si la companyia ha redactat correctament aquesta informació i l'ha destacat segons el règim de l'article 3 LCS quan correspongui, la franquícia és, en termes generals, vàlida i oposable a la persona assegurada. Si en falta la claredat o l'acceptació específica, pot generar-se una discussió que, en última instància, decideixen els tribunals.

Quan apareix un sinistre i una franquícia entra en joc, el procediment ordinari és el mateix que en qualsevol altre cas: comunicar el sinistre dins el termini de set dies i seguir les instruccions del condicionat. Si la persona considera que la franquícia no s'ha aplicat correctament o que ha entrat en joc fora del seu àmbit pactat, pot reclamar al servei d'atenció al client i, si escau, davant la DGSFP.

10. Fonts i notes

El marc jurídic general de la franquícia és, dins de la pòlissa, el de qualsevol clàusula contractual: la Llei 50/1980, de Contracte d'Assegurança exigeix que les condicions generals i particulars es redactin de forma clara i precisa (article 3), i que les exclusions i limitacions estiguin destacades tipogràficament (article 8.3). L'article 76 LCS regula l'acció directa del tercer perjudicat contra l'asseguradora i les excepcions oposables, qüestió rellevant quan es discuteix si la franquícia s'aplica davant d'un tercer. En l'àmbit del cotxe, l'assegurança obligatòria es regula al Reial Decret Legislatiu 8/2004, que aprova el text refós de la Llei sobre responsabilitat civil i assegurança en la circulació de vehicles a motor, i al seu desenvolupament reglamentari. La supervisió administrativa correspon a la DGSFP, davant el Servei de Reclamacions de la qual es poden plantejar discrepàncies un cop esgotada la via interna. A Catalunya, l'Agència Catalana del Consum i les oficines municipals i comarcals d'informació al consumidor són la via natural per a controvèrsies de consum.

Aquesta pàgina no recull doctrina del Tribunal Suprem amb números de sentència concrets ni qualifica clàusules d'asseguradores reals. La qualificació concreta d'una franquícia pactada —i, en particular, la seva oposabilitat en cada cas— correspon a un advocat especialitzat o, en última instància, als tribunals.

Fonts oficials consultades

Les normatives evolucionen: comprova sempre les fonts oficials abans de prendre decisions.